PER QUE
LES ÒLIBES FAN'' UH, UH .. UH!''
Avui en dia, el bosc és un lloc tranquil. Però fa molt, molt temps, era diferent. Els ocells cantaven de qualsevol manera. El rossinyol raucava, l'àguila cucava, el colom clacava i el pardal rondava . En definitiva, organitzaven un gran enrenou.
L'ós, que era el rei del bosc, estava molt enfadat perquè aquells crits no el deixaven dormir la migdiada. Per això, un dia, va
decidir reunir tots els ocells en una clariana del bosc. Van acudir tots menys l'òliba perquè dormia durant tot el dia.
L'ós els va dir:
L'ós els va dir:
- Veieu aquest barril? Està ple de cants d'ocells. Hi ha un per a cada un de vosaltres. Trieu bé, perquè serà el vostre cant per a tota la vida. Mai el podreu canviar i haureu de transmetre de generació en generació.
Els ocells es van llençar sobre el barril i van treure totes les cançons. Van discutir una mica, però de seguida es van posar d'acord. I cada un va tenir el seu cant.
Quan l'òliba es va aixecar, es va trobar l'ós al costat del barril buit. En veure que no quedava ni un cant per a ‘ella’ l'ós li va dir:
- Vés al llogaret a l'altra banda del bosc. Com a les persones li encanten les festes sempre estan cantant cançons. Potser n’aprenguis una.
Quan l'òliba va arribar a la vila ja era mitjanit. Només hi havia llum en una cabana on un nen movia, adormit, l'arc d'un instrument, el doble de gran que ell, que feia un soroll estrany: "UH! ... UH! ... UH!.. . "
- És l'única cançó que queda!, Va sospirar l'òliba. No és gaire bonica però almenys no és difícil.
Ràpidament la va aprendre i va tornar al bosc. Més endavant es la va ensenyar als seus fills i néts.
Ràpidament la va aprendre i va tornar al bosc. Més endavant es la va ensenyar als seus fills i néts.
Adaptació de Claude Clemente
________________________________________________
|
|
Una òliba molt famolenca
es va adonar que en un altre lloc
vivien diversos coloms molt ben alimentadets. Així que
per menjar l’òliba també, va pintar-se de blanc per barrejar-se entre els
coloms.
Els coloms no l’havien reconegut, fins el dia que es va
oblidar del que aparentava i va soltar un grinyol d’òliba. Els coloms en
descobrir-la la van fer fora del colomar. Quan volia retornar al seu refugi,
les seves amigues no la van reconèixer pel seu
pelatge pintat, així que la van fer fora.
L’òliba es va quedar sense refugi i sense colomar.
Moralitat: no abandonis els teus amics, ni la teva
família ni la llar per desitjos egoistes.
Autor: anònim
_____________________________________________
L'òliba Jesusa:
L'òliba Jesusa tenia
els ulls enormes i brillants, cada dia
s'acomodava en la branca de l'arbre i vigilava silenciosa tot allò que es
mogués en la nit del bosc. Sempre
dormia de dia, calenteta i amagada en el buit de l'alzina, des d'aquí escoltava
l'enrenou de tots els altres animals, ocells, conills, esquirols, fins i tot
una vegada va notar com l'enorme ós es rascava l'esquena amb el tronc del seu
arbre . Tenia enveja d'allò, a la nit ningú
sortia, excepte algun que un altre ratolí i la guineu, a la qual també li
agradava la nit. Un dia li va
preguntar a una altra òliba:
- Escolta, i
nosaltres per què no podem sortir de dia? Deu
ser més divertit ...
I la seva amiga li va
respondre:
- Però quines
tonteries dius! Existeixen
animals del dia i animals de la nit, cada un al seu lloc.
L'òliba Jesusa no es
va conformar amb la resposta de la seva amiga i va decidir que l'endemà quan
sortís el sol, donaria una volta pel bosc perquè li havien de marcar el seu
destí?-Va pensar- Així que, va prendre una important decisió. Aquesta nit no es va quedar vigilant a
la branca, es va ficar en el seu niu i va dormir profundament. L'endemà un raig de sol va entrar pel
buit de l'alzina, es va estirar i d'un salt per sortir volant ... Quin desastre! Quan la Jesusa va veure el sol es va
quedar com cega, no veia res, s'anava donant cops de porra amb tot allò que es
trobava, ¡plum, plascataplas!
Va decidir tornar al
niu, però no es va donar per vençuda.
- Tots diuen que sempre seré igual, però jo no em dono per vençuda -va dir mentre es recolzava- Llavors va tornar a treure el cap i va cridar:
- Tots diuen que sempre seré igual, però jo no em dono per vençuda -va dir mentre es recolzava- Llavors va tornar a treure el cap i va cridar:
- Sóc l'òliba Jesusa, la que de res s'espanta! Cada dia sortia i es donava cops amb tot, però cada dia menys, fins que un matí va sortir volant i tots van admirar el bé que ho feia.
- Mira que bé vola, però si no topa -deia el conill-
- Que bonica -deia l'esquirol-
Això va passar fa molts anys però tothom ho recorda perquè hi ha una cançó que li van dedicar a la gesta de l'òliba Jesusa, i diu així:
¡L'òliba Jesusa
les seves belles ales
s'allisa,
volar de dia
ja no l'espanta
perquè és valent
i diguin el que
diguin
passa de la gent!
I així acaba la
història de l'òliba Jesusa.
______________________________________________________________
-Coneixent
els costums del tirà de la selva, el lleó, un dia l'òliba es va atrevir a
implorar pietat per al seu fill.
- En nom del parentiu que ens uneix - li va
dir -, vinc a pregar-te que no matis al meu carquinyoli. Hi ha tants ocellets que
viuen a la muntanya! A més, és l'únic que tinc! Fins
al cor més fred té el seu moment de bondat.
¿I com sabré quin és el teu fill? - Pregunto el Caburé -el lleó-. L'òliba
va sentir que l'esperança renaixia en el seu cor.
Molt fàcil! - Va contestar gairebé sense pensar-. El meu fill és el més
bonic de tots els carquinyolis de la
selva! No podràs confondre't!
-Bé ... -Va concloure el Rei de la Selva-; et prometo que aquesta nit no el
tocaré.
Però al matí següent, desolada, l'òliba va descobrir que la víctima havia
estat el seu propi fill!.
M'has mentit! - Li
va retreure durament l'assassí-. Em vas assegurar que no el tocaries ... i
només vaig trobar el plomissol del meu fillet!.
El
Caburé va quedar desconcertat. Com podria haver succeït aquest tràgic error?. I
va haver de confessar, sincerament:
-
Em vas dir que el teu fill era el més bonic de tots els carquinyolis de la selva. Per no equivocar-me, aquesta nit vaig
triar, justament, al més lleig.
_______________________________________________
El bosc il·luminat era el millor bosc en què es
podia viure, on les festes omplien de
llum les nits i tots gaudien. En
aquell bosc només hi havia una llei: "perdonar a
tots". I mai van tenir problemes amb
l’òliba, fins que un dia l'abella va picar el
conill per error, i aquest va patir tant que no
volia perdonar-la. Va demanar al mussol que reunís al
consell i revisessin aquella llei. Tots van estar d'acord
que no hi hauria problema per relaxar-la, així que es
va permetre una única excepció per animal,
si algú s'enfadava de veritat amb algú, no tenia
per què perdonar si no volia. I així van seguir fins a
la gran festa de la primavera, la millor de l'any, que va
resultar un grandíssim fracàs: només van aparèixer
el mussol i uns pocs animals més. Llavors
el senyor mussol va decidir investigar l'assumpte, i va
anar a veure el conill. Aquest li va dir que no hi
havia anat per si anava l'abella, a la qual encara no
havia perdonat. Després l’abella va dir que no
hi havia anat per si anava l'esquirol, a la qual
no havia perdonat per tirar seu
rusc. L'esquirol tampoc va ser-hi per si hi anava la
guineu, a qui no havia perdonat que robés el seu
menjar ...
I
així successivament, tots van explicar com
havien deixat d'anar per si es presentava aquell qui
no havien perdonat. El mussol llavors va
convocar l'assemblea, i va mostrar a tots com aquella
petita excepció a la
llei havia acabat amb la felicitat del bosc.
Unànimement van
decidir recuperar la
seva antiga llei, "perdonar a tots", a la
qual van afegir: "sense excepcions"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada