dimarts, 29 de maig de 2012

Mitologia





En la mitologia clàssica, l'òliba és un animal que acompanya Atenea/Minerva, deesa de la saviesa, la filosofia i l'estrategia bèl·lica, a més de protectora de la polis d’Atenes, a la Grècia antiga.
Aquest rapinyaire simbolitza la saviesa i la filosofia perquè és callada, observadora i hi veu de nit, el que fa que pugui veure coses que els demés no poden. A més, s'amaga en llocs foscos, apartada de la gent i de les converses de les altres aus, i així troba moments per a pensar i filosofar, i perquè contemplar i considerar té més força de nit que de dia.
Les seves característiques físiques també donen suport a aquesta concepció: té un camp de visió de gairebé 360º, regurgita l’aliment digerit, les egagròplies (respostes a les qüestions plantejades), té les orelles assimètriques i hi sent millor que la resta , el seu bec és esmolat, i no fa gens de soroll en volar.
En cultures diferents a la clàssica, hi ha molta gent que diu que l'òliba porta mala sort , i que si trobes una òliba morta o que voleteja a prop de les finestres algú que coneixes morirà aviat: “cuando la lechuza canta, el indio muere ".

També hi ha qui diu que les òlibes són animals malignes que solien fer la funció de mascotes de dimonis i bruixes, participant en foscos rituals nocturns, tot i que en la majoria dels contes que ara coneixem l'òliba és un animal savi al que consulten aquells que cerquen consell.

L'òliba és present en mites i llegendes d'arreu, com hem vist en una altra activitat, i en molts d'ells varia el seu simbolisme i significat.

A Japó, l'òliba es considera portadora de fam i pestes, i a Xina i alguns països sud-americans se la relaciona amb el tro i amb el seu déu, mentre que al Paraguai, l'òliba és símbol de bona sort i bona fortuna, de poder i protecció.

Tot això ens indica que som els humans els que atribuim bondat o maldat als animals, i que ells, de la sort, no en saben res. Són tan sols les víctimes de les nostres supersticions, i de vegades, les matem només per això.



Projecte Òliba: finalitzat

(alumnat i professorat participants del Projecte)

Quan vam emprendre aquest projecte no sabíem el que ens esperava, però érem molt entusiastes. Començàrem per construir les caixes niu on les òlibes s’albergarien. En acabar-les, ens van portar les tres aus del Centre de Fauna de Vallcalent. Per alimentar-les, les hi donàvem pollets. Cada dia hi havia un grup de aproximadament quatre persones que a l’hora del pati anaven a donar-les-hi menjar. Vam estudiar les diferències i semblances entre aquests rapinyaires i els humans i a Tecnologia vam analitzar egagròpiles.
Fa dues setmanes que una òliba es va escapar; després de tres dies es van alliberar les altres dues. A tots ens va sorprendre que l’òliba que es va escapar, sabia volar sense practicar. De moment no han tornat, però esperem que s’hagin adaptat en aquest ecosistema.

Algunes activitats han estat poc agradables, en canvi, altres eren molt interessants. L’experiència d’aquest projecte és molt bonica i les curiositats que hem après no les oblidarem mai. Recomanem aquest projecte a tothom qui ho pugui fer.

Instint de protecció

Aquí tenim una prova de què l'instint de protecció dels més febles forma part dels instints més bàsics de tots els animals... encara que sembli que ara per ara alguns humans se n'hagin oblidat. Nosaltres no ho farem, les òlibes ens ho han recordat.

divendres, 25 de maig de 2012

Què hi ha en una egagròpila?

Des de l'assignatura de matemàtiques, dins el treball d'estadística i les TIC, els alumnes han realitzat un gràfic on es pot identificar els percentatges dels diferents elements que trobem en una egagròpila:


En definitiva, un exemple més del treball transversal que estem duent a terme.

dimecres, 23 de maig de 2012

Tenim uns dubtes...

Des del dia que van arribar les òlibes al centre ens vam adonar que, en general, hi havia dubtes al voltant de la seua arribada, criança, alimentació, etc. Per això, quina millor manera de solucionar aquets dubtes que mitjançant el coneixement dels alumnes.
a
a
Esperem que ara ja tingueu tots els dubtes solucionats!

dimarts, 15 de maig de 2012

Òliba vs Ésser humà

Des de l'àrea de Biologia i Geologia teníem la inquietud de conèixer els punts en comú amb les nostres petites cries. Per tant, el que hem fet ha sigut desenvolupar un petit estudi sobre les semblances i diferències entre l'òliba i l'ésser humà. A continuació, us mostrem tot el material que hem utilitzat i els productes del nostre esforç.
a


aÒliba vs Ésser Humà_Aparell Digestiu
a
Les nostres produccions...
a
ssss

klklkl

I els moments més divertits...
a

dimarts, 8 de maig de 2012

Fotonovel.les

Seguint en la transversalitat del projecte, us presentem allò que hem fet mitjançant dues fotonovel•les. En la primera d’elles es presenta la visita de l’alumnat de 3r d’ESO a Vallcalent i en la segona es mostra el procés d’alimentació de les nostres òlibes. 

 Esperem que us agradin!

Autores: Alexandra Barticel i Ikram Rabhi

dilluns, 7 de maig de 2012

Les òlibes ens presentem en societat...

Hem  buscat diferents variants dialectals d'òliba per posar un nom a les nostres i després n'hem escollit tres per votació. Els noms que hem trobat són: òbila, xuta, xupa, mifa, babeca i xibeca. A més, el seu nom científic és Tyto Alba.  Què dificil és escollir!


Llegendes

Com ja haureu pogut observar, aquest és un projecte transversal, és a dir, que aprofitem el material de treball des de diferents assignatures. Així, l'alumnat de 3r B ha fet, des de Ciutadania, un recull de llegendes amb los òlibes com a protagonistes; posteriorment, des de Llengua Catalana s'ha realitzat la correcció gramatical i ortogràfica dels textos que tot seguit us presentem:


PER QUE LES ÒLIBES FAN'' UH, UH .. UH!''
Avui en dia, el bosc és un lloc tranquil. Però fa molt, molt temps, era diferent. Els ocells cantaven de qualsevol manera. El rossinyol raucava, l'àguila cucava, el colom clacava i el pardal rondava . En definitiva, organitzaven un gran enrenou.
L'ós, que era el rei del bosc, estava molt enfadat perquè aquells crits no el deixaven dormir la migdiada. Per això, un dia, va decidir reunir tots els ocells en una clariana del bosc. Van acudir tots menys l'òliba perquè dormia durant tot el dia.

L'ós els va dir:

- Veieu aquest barril? Està ple de cants d'ocells. Hi ha un per a cada un de vosaltres. Trieu , perquè serà el vostre cant per a tota la vida. Mai el podreu canviar i haureu de transmetre de generació en generació.
Els ocells es van llençar sobre el barril i van treure totes les cançons. Van discutir una mica, però de seguida es van posar d'acord. I cada un va tenir el seu cant.
Quan l'òliba es va aixecar, es va trobar l'ós al costat del barril buit. En veure que no quedava ni un cant per a ‘ella’ l'ós li va dir:
- Vés al llogaret a l'altra banda del bosc. Com a les persones li encanten les festes sempre estan cantant cançons. Potser n’aprenguis una.
Quan l'òliba va arribar a la vila ja era mitjanit. Només hi havia llum en una cabana on un nen movia, adormit, l'arc d'un instrument, el doble de gran que ell, que feia un soroll estrany: "UH! ... UH! ... UH!.. . "
- És l'única cançó que queda!, Va sospirar l'òliba. No és gaire bonica però almenys no és difícil.
Ràpidament la va aprendre i va tornar al bosc. Més endavant es la va ensenyar als seus fills i néts.
Adaptació de Claude Clemente
________________________________________________

L’òliba i els coloms:
Una òliba molt famolenca  es va adonar  que en un altre lloc vivien diversos coloms molt ben alimentadets. Així que per menjar l’òliba també, va pintar-se de blanc per barrejar-se entre els coloms.
Els coloms no l’havien reconegut, fins el dia que es va oblidar del que aparentava i va soltar un grinyol d’òliba. Els coloms en descobrir-la la van fer fora del colomar. Quan volia retornar al seu refugi, les seves amigues no la van reconèixer pel seu  pelatge pintat, així que la van fer fora.
L’òliba es va quedar sense refugi i sense colomar.
Moralitat: no abandonis els teus amics, ni la teva família ni la llar per desitjos egoistes.
Autor: anònim

_____________________________________________

L'òliba Jesusa:
L'òliba Jesusa tenia els ulls enormes  i brillants, cada dia s'acomodava en la branca de l'arbre i vigilava silenciosa tot allò que es mogués en la nit del bosc. Sempre dormia de dia, calenteta i amagada en el buit de l'alzina, des d'aquí escoltava l'enrenou de tots els altres animals, ocells, conills, esquirols, fins i tot una vegada va notar com l'enorme ós es rascava l'esquena amb el tronc del seu arbre . Tenia enveja d'allò, a la nit ningú sortia, excepte algun que un altre ratolí i la guineu, a la qual també li agradava la nit. Un dia li va preguntar a una altra òliba:
- Escolta, i nosaltres per què no podem sortir de dia? Deu ser més divertit ...
I la seva amiga li va respondre:
- Però quines tonteries dius! Existeixen animals del dia i animals de la nit, cada un al seu lloc.
L'òliba Jesusa no es va conformar amb la resposta de la seva amiga i va decidir que l'endemà quan sortís el sol, donaria una volta pel bosc perquè li havien de marcar el seu destí?-Va pensar- Així que, va prendre una important decisió. Aquesta nit no es va quedar vigilant a la branca, es va ficar en el seu niu i va dormir profundament. L'endemà un raig de sol va entrar pel buit de l'alzina, es va estirar i d'un salt per sortir volant ... Quin desastre! Quan la Jesusa va veure el sol es va quedar com cega, no veia res, s'anava donant cops de porra amb tot allò que es trobava, ¡plum, plascataplas!
Va decidir tornar al niu, però no es va donar per vençuda.
- Tots diuen que sempre seré igual, però jo no em dono per vençuda -va dir mentre es recolzava- Llavors va tornar a treure el cap i va cridar:

- Sóc l'òliba Jesusa, la que de res s'espanta! Cada dia sortia i es donava cops amb tot, però cada dia menys, fins que un matí va sortir volant i tots van admirar el bé que ho feia.

- Mira que bé vola, però si no topa -deia el conill-

- Que bonica -deia l'esquirol-

Això va passar fa molts anys però tothom ho recorda perquè hi ha una cançó que li van dedicar a la gesta de l'òliba Jesusa, i diu així:


¡L'òliba Jesusa
les seves belles ales
s'allisa,
volar de dia
ja no l'espanta
perquè és valent
i diguin el que diguin
passa de la gent!
I així acaba la història de l'òliba Jesusa.

 ______________________________________________________________

-Coneixent els costums del tirà de la selva, el lleó, un dia l'òliba es va atrevir a implorar pietat per al seu fill.
- En nom del parentiu que ens uneix - li va dir -, vinc a pregar-te que no matis al meu carquinyoli. Hi ha tants ocellets que viuen a la muntanya! A més, és l'únic que tinc! Fins al cor més fred té el seu moment de bondat.
¿I com sabré quin és el teu fill? - Pregunto el Caburé -el lleó-. L'òliba va sentir que l'esperança renaixia en el seu cor.
Molt fàcil! - Va contestar gairebé sense pensar-. El meu fill és el més bonic de tots els carquinyolis de la selva! No podràs confondre't!
-Bé ... -Va concloure el Rei de la Selva-; et prometo que aquesta nit no el tocaré.
Però al matí següent, desolada, l'òliba va descobrir que la víctima havia estat el seu propi fill!.
M'has mentit! - Li va retreure durament l'assassí-. Em vas assegurar que no el tocaries ... i només vaig trobar el plomissol del meu fillet!.
El Caburé va quedar desconcertat. Com podria haver succeït aquest tràgic error?. I va haver de confessar, sincerament:
- Em vas dir que el teu fill era el més bonic de tots els carquinyolis de la selva. Per no equivocar-me, aquesta nit vaig triar, justament, al més lleig.

_______________________________________________

LA LLEI DEL BOSC.
El bosc il·luminat era el millor bosc en què es podia viure, on les festes omplien de llum les nits i tots gaudien. En aquell bosc només hi havia una llei: "perdonar a tots". I mai van tenir problemes amb l’òliba, fins que un dia l'abella va picar el conill per error, i aquest va patir tant que no volia perdonar-la. Va demanar al mussol que reunís al consell i revisessin aquella llei. Tots van estar d'acord que  no hi hauria problema per relaxar-la, així que es va permetre una única excepció per animal, si algú s'enfadava de veritat amb algú, no tenia per què perdonar si no volia. I així van seguir fins a la gran festa de la primavera,  la millor de l'any,  que va resultar un grandíssim fracàs: només van aparèixer el mussol i uns pocs animals més. Llavors el senyor mussol va decidir investigar l'assumpte, i va anar a veure el conill. Aquest li va dir que no hi havia anat per si anava l'abella, a la qual encara no havia perdonat. Després l’abella va dir que no hi havia anat per si anava l'esquirol, a la qual no havia perdonat per tirar seu rusc. L'esquirol tampoc va ser-hi per si hi anava la guineu, a qui no havia perdonat que robés el seu menjar ...
 I  així successivament, tots van explicar com havien deixat d'anar per si es presentava  aquell qui no havien perdonat. El mussol llavors va convocar l'assemblea, i va mostrar a tots com aquella  petita excepció a la llei havia acabat amb la felicitat del bosc.
Unànimement van decidir recuperar la seva antiga llei, "perdonar a tots", a la qual van afegir: "sense excepcions"